dimarts, 7 de juny de 2011

Bonheur, je suis ici.

Ella li ho grità. Que la felicitat no consistia en devorar un plat saborós i suculent després de no haver menjat durant tres dies. La felicitat, deia ja un poc més calmada, era tindre el gust d'aprofitar un cafè calent en una vesprada d'hivern.
És a dir, aclarava a continuació, saber aprofitar el moment adequat per a prendre en petits glopets, els instants més meravellosos i desitjats. Que debíem saber administrar-la: guardar un poc als moments d'èmfasi, i al mateix temps, agafar-ne un poc de la despensa en aquells dies que els cels són grisos...

dissabte, 4 de juny de 2011

Stevenage (England)

-¿Tú siempre eres feliz?- le pregunté mientras miraba fijamente sus grandes ojos color celeste.
-¡Claro que no! ¿De dónde has sacado eso? Dime, ¿quién no ha tenido nunca un mal día? ¿Quién no ha sentido esa angustiosa sensación de querer desaparecer del mundo, al menos, por unos minutos?
-Entonces, ¿qué pasa con tu sonrisa?
-¿Mi sonrisa?
-¡Tú siempre sonríes!
-Pues claro, pero, ¿aún no sabes que las sonrisas son como disfraces? Algunas son espejos que reflejan nuestra alma, otras, sin embargo, las vestimos cuando no nos queda más remedio. ¿Sabes? A veces las sonrisas son solo pretextos para convencernos a nosotros mismos de que debemos seguir adelante. Por eso, cuando tengo un mal día voy a darme un baño en las aguas del viejo acantilado.
-¿Para sentirte un poco más libre?
-Para sentir que mis lágrimas son porciones de agua muy pequeñas...

dijous, 2 de juny de 2011

Escucha.

Yo ya le dije que tenía todo el tiempo del mundo, unas caderas con curvas asombrosas y unas finas e interminables piernas. Se lo dije, que yo le esperaba todos los días tomando un café mientras fumaba un cigarrillo. O dos. Que el mundo estaba lleno de historias y cuentos por escribir. Que podíamos juntar nuestras manos, e incluso corazones. Una tostada de frambuesa siempre sabe mejor si es compartida. Por supuesto, ¡también se lo recordé! Pero claro, él no quiso, y yo, no podía hacer nada...

dimecres, 1 de juny de 2011

Sofia. Maig del 34.

Sofia tenia un somriure dolç i una mirada tendra que tenien la virtut d'encendre focs i de calmar fins a la més gèlida tempesta. Sofia podia fer-te sentir als núvols perquè precisament, era aquell, el seu lloc. Tenia sempre la ment viatjant d'un lloc a un altre, sempre capficada als seus pensaments, a aquells vaivens d'idees que arribaven com ràfegues de vent i s'anaven tan ràpid com quan veus partir aquell tren que anaves a agafar a l'estació. Pero, sens dubte, el que més m'agradava d'ella, era una curiosa peculiaritat: Cada vegada que alguna cosa li feia feliç, que li donava ganes de viure, Sofia esternudava una, dues, tres, i a voltes, però encara que no molt sovint, fins a un total de quatre vegades. Recorde que aquella vesprada del setze de maig va ser especial, Sofia mostrava un aspecte diferent. Pareixia encara més feliç, més somrient. Em mirava una i una altra volta, de dalt, a baix, i tot seguit, de baix a dalt. I jo, per aquell temps, que si fa no fa, ja han passat vora setanta anys, no sabia interpretar aquells signes tan extranys del seu cos de ja quasi una dona, que pareix ser, estaven clarísims. Però com ja es sap: la juventut i la inexperiència no fan bona parella.
La veritat es que encara van passar molts anys des d'aquell dia fins que em vaig assabentar d'una cosa que canviaria el rumb de la meua vida: la vesprada mateixa que vaig estar amb Sofia havia esternudat fins a tretze vegades...