Sofia tenia un somriure dolç i una mirada tendra que tenien la virtut d'encendre focs i de calmar fins a la més gèlida tempesta. Sofia podia fer-te sentir als núvols perquè precisament, era aquell, el seu lloc. Tenia sempre la ment viatjant d'un lloc a un altre, sempre capficada als seus pensaments, a aquells vaivens d'idees que arribaven com ràfegues de vent i s'anaven tan ràpid com quan veus partir aquell tren que anaves a agafar a l'estació. Pero, sens dubte, el que més m'agradava d'ella, era una curiosa peculiaritat: Cada vegada que alguna cosa li feia feliç, que li donava ganes de viure, Sofia esternudava una, dues, tres, i a voltes, però encara que no molt sovint, fins a un total de quatre vegades. Recorde que aquella vesprada del setze de maig va ser especial, Sofia mostrava un aspecte diferent. Pareixia encara més feliç, més somrient. Em mirava una i una altra volta, de dalt, a baix, i tot seguit, de baix a dalt. I jo, per aquell temps, que si fa no fa, ja han passat vora setanta anys, no sabia interpretar aquells signes tan extranys del seu cos de ja quasi una dona, que pareix ser, estaven clarísims. Però com ja es sap: la juventut i la inexperiència no fan bona parella.
La veritat es que encara van passar molts anys des d'aquell dia fins que em vaig assabentar d'una cosa que canviaria el rumb de la meua vida: la vesprada mateixa que vaig estar amb Sofia havia esternudat fins a tretze vegades...
